Una feina dura, amb fred i inestable... però que enganxa

Andorra la VellaDespertar-se d’hora al matí per ser abans de les nou a les pistes d’esquí. Desafiar el fred i el vent per formar els que volen perfeccionar la seva tècnica o introduir-se en la pràctica de l’esport blanc. Fer fins a vuit hores ininterrompudes de classe, amb pocs descansos entremig per anar al lavabo, i poca cosa més. Acabar la jornada laboral, tornar a casa, descansar. I tornar a sentir el despertador per ser a les pistes abans de les nou del matí. Un dia de la marmota que es pot repetir sense pràcticament cap descans durant vora quatre mesos, o el que duri la temporada d’hivern a les estacions del país.

Aquesta és la vida, temporal, dels monitors d’esquí. A Andorra, i en plena temporada d’hivern, arriben a ser prop de 700, dels quals fins a dues terceres parts són estrangers.

“És una feina dura, no és fàcil”, sobretot en dies en els quals la climatologia és adversa, reconeix Carles Lozano, monitor a Arinsal. Requereix mantenir un bon estat de forma i perfeccionar constantment el nivell d’esquí. Però els monitors han de treballar també el vessant mental. Perquè no tots els clients tenen habilitats per esquiar i, si es vol aconseguir més del que poden assolir, “et pots frustrar”, exposa. “Sovint has de deixar la feina tècnica per fer una feina psicològica”, afegeix.

Però, amb tot, ser monitor “té recompensa”, assegura, per aspectes com “la relació amb els clients” i amb els mateixos companys. I és que el fet de ser una professió que acull treballadors de diverses nacionalitats, bona part dels quals venen només durant 3-4 mesos sense conèixer ningú, fa que a les escoles d’esquí s’acabi formant una gran família. En general “hi ha bon rotllo, són persones acostumades a viatjar, a tractar amb la gent”, cosa que ajuda a l’hora d’aclimatar-se al país, exposa Lozano. Ell és andorrà, però fa vint anys que es dedica a la professió i conserva “amistats que ja duren per sempre”.

L’argentí Christian Rasmussen és dels que s’han enganxat a la professió de monitor d’esquí i a treballar per temporades. Ve a Andorra a l’hivern i quan és estiu aquí marxa a fer el mateix a l’estació argentina de Bariloche. I així des de fa set anys.

Rasmussen va descobrir Andorra per un amic. “Em deia que ho provés”, explica, i dit i fet. Va arribar el novembre del 2012 i va quedar “impactat” per la qualitat de les estacions (més avançades que les argentines), especialment pel que fa a la fabricació de neu artifical.

Pel que fa a la seva adaptació al país, assegura que mai ha tingut “cap problema”. Hi ha molta predisposició a ajudar, afirma, i més tenint en compte que, com que hi ha monitors d’arreu del món, tots estan “en la mateixa situació”.

Pel que fa al sou, al seu parer “és bo” si es compara amb el de monitor a l’Argentina, però, en canvi, és inferior al de moltes estacions europees. A més, s’hi ha d’afegir la problemàtica dels lloguers a Andorra. I és que actualment hi ha molt poca oferta, i la poca que hi ha està a uns preus molt elevats. Si se segueix amb aquesta tònica “ja no compensarà” venir a fer la temporada a Andorra, alerta Rasmussen.

De fet, coneix “força gent que aquest any ja no ha tornat” al país, ja que tot el que han trobat o és impagable tenint en compte els seus sous o no reuneix uns mínims per poder-hi viure durant quatre mesos.

Una feina més reglamentada

A part de la problemàtica que tenen els monitors temporers per trobar pis, les condicions laborals han canviat força en els últims anys. Segons Lozano, econòmicament la situació “no ha empitjorat”, tot i que ara està tot més “reglamentat” i, per exemple, es controla molt més que no es facin hores de més o es treballi ininterrompudament sense fer dies de descans. Un control que Lozano avala: “No es poden fer molts dies seguits, estem parlant d’una feina molt exigent”.

Per defensar els interessos dels monitors d’esquí, actualment a Andorra hi ha tres associacions: l’Associació Andorrana de Monitors d’Esquí (AAME), l’Associació Andorrana de Professionals de l’Esquí i Disciplines Associades (AAPEDA) i l’Associació Argentina d’Instructors d’Esquí, Snowboard i Pisters Socorristes (AADIDESS). Carles Iriarte és el president de l’AAME, que agrupa uns 200 professionals, la majoria dels quals són andorrans o gent que resideix al país des de fa anys.

Iriarte va entrar a presidir l’associació per tornar a portar la professió a la categoria d’anys enrere. “S’ha degradat”, assegura, ja que abans era una feina “amb un renom i un prestigi” que s’han anat perdent. “Les condicions laborals s’han estancat en els últims anys”, afegeix.

Un dels motius és que no s’han apujat els preus de l’hora treballada al mateix ritme que el cost de la vida en general al país. Fa deu anys el monitor s’enduia entre “un 53% i un 57% del que pagava el client” per una classe. Actualment s’endú entre un 43% i un 47%, informa Iriarte, ja que les tarifes a les escoles d’esquí han pujat però no el que es paga als monitors. Resultat: el preu mitjà de l’hora es cobra a 19,50 euros. L’AAME opina que aquest preu hauria de ser com a mínim de 21,50 euros, i així ho reivindica davant de les estacions. És la xifra que permetria recuperar “poder adquisitiu” als monitors, defensa.

A part, l’AAME també ha denunciat els últims anys circumstàncies i condicions precàries, com el fet d’haver de pagar-se desplaçaments i dietes o, fins i tot i en alguns casos, l’uniforme de l’estació.

Sense conveni col·lectiu

Aquestes reivindicacions, sumades al fet que els monitors d’esquí vivien els últims anys una “situació alegal permesa” pel que fa a condicions d’hores treballades i vacances, va fer incrementar la pressió de l’AAME davant les estacions i Ski Andorra, la patronal que les engloba. Però no van ser escoltats, lamenten, i això va comportar que l’associació donés per extingit el conveni col·lectiu en vigor. El resultat és que, des de llavors, i aquesta serà la tercera temporada consecutiva, els monitors no tenen conveni col·lectiu i cada estació negocia les seves pròpies condicions.

El segon resultat és que, com que no hi ha aquest conveni col·lectiu, les condicions laborals dels treballadors es regeixen pel Codi de Relacions Laborals andorrà, que estableix, per exemple, que no es poden fer més de 40 hores setmanals i que cal fer com a mínim un dia de festa a la setmana. Aspectes que es van començar a aplicar la temporada passada però que no agradaven a una part dels monitors, acostumats a treballar com més hores i dies millor per guanyar el màxim durant aquests quatre mesos de feina. I va ser arran d’aquesta problemàtica que es va crear l’AAPEDA.

Defensar la professió

Ara els monitors han passat a tenir un contracte de 160 hores mensuals i, quan el sobrepassen, les hores les cobren més cares. S’ha aconseguit, però, que el festiu obligatori que s’ha de fer setmanalment es pugui traspassar a la setmana següent. Així consta al nou Codi de Relacions Laborals que s’està negociant al Consell General, tot i que no es podrà aplicar aquesta temporada.

Fins que Ski Andorra no faci “el pas” d’asseure’s a la taula a negociar un conveni per als monitors les condicions laborals d’aquest col·lectiu se seguiran regint pel Codi de Relacions Laborals.

De tota manera, sigui des de l’AAME, l’AAPEDA o l’AADIDESS -que se centra en els interessos dels argentins-, tots acaben lluitant pel mateix, “per defensar la professió”, exposa Iriarte. I, pensant en els andorrans, “fer una professió de futur per a la gent del país”, que ha perdut l’interès per ser monitor. A poc a poc les negociacions amb les estacions estan donant els seus fruits i s’està aconseguint incrementar les tarifes per hora treballada. I també milloren la resta de condicions.

Formacions de qualitat

La professió també s’ha de defensar des del punt de vista del grau de professionalització. Des que les formacions es fan de manera oficial a través de l’Escola de Formació de Professions Esportives i de Muntanya (EFPEM), “el nivell ha millorat molt”, assegura Iriarte. De nivells, dins dels monitors, hi ha l’1, el 2A, el 2B i el 2. Aquest últim és el més elevat. Evidentment, com més titulació té un persona, més cobra. Però és una decisió personal amb conseqüències, ja que la formació l’assumeix el monitor i, com que es fa generalment durant la temporada d’hivern, són dies que deixa de treballar i, per tant, de cobrar.

Al mateix temps, afegeix Iriarte, com que les condicions laborals s’han devaluat en els últims anys, bona part dels monitors d’esquí amb més formació decideixen marxar del país a estacions on cobren més, com les del Canadà, els Alps o el Japó.