Vint anys de la gran allau d’Arinsal

ArinsalEl 8 de febrer del 1996 –aquest dilluns fa exactament 20 anys– Arinsal va patir una de les allaus més grans d’Europa en zona habitada. Es calcula que es van desprendre 2.000 milions de metres cúbics de neu a uns 200 km/h des d’una altura de 2.500 metres, punt en el qual va deixar un tall en el mantell nival de gairebé 2 metres d'alçada. La catàstrofe no va causar cap víctima mortal, ja que els 300 veïns –la majoria turistes britànics– van ser evacuats a temps, però va deixar la zona sepultada amb un gruix de neu i troncs de més de 12 metres d’alçada i va causar nombrosos danys materials als edificis de la zona.

Una de les persones que va viure en primera persona el succés va ser l’Albert Reyes, que treballava de pister a Arinsal i vivia a l’edifici Amadeus, l’immoble per sobre del qual, precisament, va passar l’allau, fent de trampolí i provocant un rebuf que va pujar més de 300 metres per la banda contrària de la vall. Reyes recorda que després de dos dies de nevades intenses, l’estació va tancar i al matí els treballadors s’havien concentrat a l’aparcament de peu de pistes. De sobte, cap a les 10.30 hores, van sentir un “soroll espectacular”, el despreniment de l’allau de Percanela, que va cobrir la carretera entre l’aparthotel Sant Andreu i l’edifici Amadeus, que els va deixar incomunicats: “Immediatament vam començar a sondejar, perquè en aquella època en aquell tram de carretera hi transitaven molts vianants” amb l'ajuda de la Policia, els Bombers, la Creu Roja i pisters d'altres estacions que van acudir-hi. Reyes assegura que van estar hores buscant víctimes, per sort sense resultat, i que en aquell moment “ningú pensava que hagués de caure res més”: “No vam morir de miracle”.

Ningú s’ho creia

Paral·lelament, Margaret Baró, aleshores tècnica de l’empresa encarregada del control d’allaus, explica que les nevades van començar el dia 6 de febrer, amb vents molt forts de nord-oest, i que en total van deixar dos metres de neu als pics. Per això, el dia 8 a les vuit del matí va comunicar a les autoritats que calia evacuar la zona. “Va costar molt, perquè era la primera vegada que es demanava i no em creien, era una decisió molt difícil de prendre”, recorda. Però quan va baixar la primera allau es va començar l’evacuació, no sense problemes. De fet, el cap de Govern de l’època, Marc Forné, explica que es va trigar molt perquè molta gent tampoc s’ho creia i no volia marxar. En alguns moments la policia va haver d’amenaçar els veïns i treure’ls a la força. La gran allau, la de les Fonts, es va desprendre a les 19.30 hores.

L’Albert Reyes, que va ser un dels últims veïns a marxar, cap a les cinc de la tarda, explica que van sentir perfectament l’allau des de la urbanització Mas de Ribafeta, a casa d’un amic que l'havia acollit. De fet, a la part baixa d’Arinsal “la gent no s’aguantava dreta del vent”, que fins i tot va doblegar portes d’hotels.

Però no va ser fins l’endemà que es va poder copsar la magnitud de la catàstrofe. “Em vaig esgarrifar”, afirma Marc Forné. El paisatge era desolador, cobert per un gruix impressionant de neu bruta barrejada amb tot el que es va emportar de la muntanya i compactada de tal manera que no es podia ni punxar amb un ganivet. La força de l’allau va destruir una quarantena de cotxes estacionats a l’aparcament, entre els quals un minibús, que va quedar literalment enrotllat a una pilona del telecadira, la base del qual va quedar destruïda. Els edificis més damnificats van ser els de Prats Sobirans, un dels quals es va haver de demolir parcialment. Reyes també recorda que es va endur la teulada de l’edifici Peu de Pistes -actual Patagonia-, destruint completament els baixos, on en aquella època hi havia un popular local d'oci nocturn, i que l’edifici Amadeus, preparat per aguantar allaus, va resistir, tot i que la neu arribava al segon pis per les escales. Va trigar més d’un mes a poder tornar a casa.

Baró assenyala que va ser una allau sobredimensionada de neu pols, cinquantenària, i que el que fa més mal en aquests casos és l’aerosol que va davant de la llengua, que pot arrencar arbres i teulades abans que quedin coberts per la neu. De fet, assegura que van ser uns dies de molta pressió, perquè les nevades van afectar tot el país, amb el despreniment de nombroses allaus, tant naturals com provocades, que van obligar a tallar carreteres i a evacuar també la zona de les Salines: “No crec en Déu, però aquells dies tenia espelmes per tota la casa per demanar que, passés el que passés, no atrapés ningú”.

Lliçó apresa

De resultes del succés, els testimonis consideren que actualment les autoritats són més conscients que Andorra és un país de muntanya amb els riscos que això comporta i que hi ha més sensibilitat en la necessitat de no construir en zones de perill d’allaus. A Arinsal, el Govern va construir un dic per protegir els habitatges de la zona si mai es tornés a desprendre una allau d’aquestes característiques i per poder preservar l'aparcament i la carretera d'accés a Arinsal. Però, a més, s’han instal·lat dispositius Gasex que eviten una acumulació de neu com la de fa 20 anys, ja que permeten anar purgant l’allau cada pocs centímetres acumulats amb tirs controlats a distància.

L'intent de silenciar una catàstrofe

Alguns dels testimonis recorden que les autoritats de l'època van posar molts impediments per tal que els mitjans de comunicació accedissin al lloc dels fets per informar de la notícia i es prenguessin fotografies de la zona de l'allau. Alguns d'ells asseguren fins i tot que van ser testimonis de requisaments de càmeres fotogràfiques per part de la Policia. De fet, Margaret Baró afegeix que el succés no va transcendir ni a Espanya ni a França, segurament pel temor a generar una mala imatge pel turisme de neu del país.

El cap de Govern de l'època, Marc Forné, nega que es posessin impediments per difondre la notícia, però apunta que "cal ser conscients que només que hi hagués hagut un ferit, hagués estat catastròfic i hagués perjudicat la imatge d'Andorra i de les pistes". Una altra de les polèmiques de l'època és per quin motiu es va autoritzar la construcció d'edificis en una zona amb risc d'allaus. Forné recorda que als anys 70, quan es va fer un circuit de motocròs, ja es van trobar soques d'arbres que indicaven que era un indret d'allaus, però preguntat sobre el perquè no es va fer cas dels informes dels anys 80 que assenyalaven la perillositat de la zona, es limita a recordar que "als anys vuitanta l'administració andorrana era molt minsa".